Temps aproximat caminant: 5,5 hores amb parades incloses. Distància: 22 km aproximadament. Alçada mínima: 443m. Alçada màxima: 615m Desnivell positiu: 481m Dificultat: mitjana (degut a la distància). Terreny: camins de més d'1 metre 97%. Corriols: 2%. Asfalt <1%. - wikiloc
Altres observacions: És un camí ciclable en BTT en la seva totalitat excepte un parell de punts que el fan dificultós per les pedres al camí i el pendent (1,5 km). Empenyent la bicicleta no representa cap dificultat. En BTT cal comptar unes 3 hores.
Revisió de la ruta: octubre de 2020
Ruta circular: es recomana fer la ruta en el sentit descrit a continuació. Cal seguir les marques de color vermell situades en arbres o bé pedres. Els punts de color vermell que podreu trobar durant la ruta corresponen a zones d'interès cultural/natural a les quals s'hi pot accedir i cal retornar novament al camí principal per enllaçar amb la ruta. Exemple de marques que trobarem pel camí:
Marca tipus que caldrà seguir durant el recorregut. Ens indica que cal seguir recte (marca horitzontal)
Mitja "T" que indica direcció a seguir, en aquest cas, cap a l'esquerra
Marca que indica punt d'interès cultural/històric/natural (punt vermell)
Mapa i gràfic:
Lloc d'inici: Comença i acaba a la Plaça Catalunya d'Oristà (plaça pròxima a la rotonda d'accés al nucli d'Oristà) on hi ha l'escola.
Descripció general: El recorregut que ens ofereix la ruta vermella és una representació dels
valors amagats que podem trobar entre els boscos d'Oristà: esglésies
romàniques, històries de bandolers i de maquis, fonts amagades que
neixen a la mateixa terra i brollen poc a poc formant petits torrents,
turons que pugen i baixen i cames que no descansen si no és per fer un
bon esmorzar o bé per contemplar el paisatge que s'acosta cap al Pirineu
sense pressa. Camps de cereals, petites bosquines de pi blanc amb roure
i alzines i un sotabosc ple de sorpreses. El millor d'aquesta ruta és
que un cop l'has feta marxes a casa satisfet d'haver descobert un seguit de racons amagats al cor del Lluçanès. En aquesta ruta ens adonem que el paisatge d'Oristà presenta singularitats de tipus Mediterrani i també d'ambients molt més humits, en part degut als petits turons, cingleres i vessants que donen per créixer a un gran nombre d'espècies vegetals.
Recorregut:
Plaça Catalunya d'Oristà (1) - La Quintana (2) - La Cucutera (3) - Mas Rocaguinarda (4) i Esgrafiats al Cingle dels tres Còdols (5) - La Rierola (6) - La Mallorca (7) - Obertes (8) - Església de Sant Nazari (9)- Font de Sant Nazari (10) - Carrer de la Ruixeda (11) - Venta (12) - Font de la Tuies (13) - El Tin (14) - Plaça Catalunya d'Oristà (1)
Plaça Catalunya (1) - La Quintana (2) - 15 minuts (tram) - Km acumulats: 0,9
Comencem a la Plaça Catalunya d'Oristà, just davant la placa amb el nom gravat i amb el turó i ermita de Sant Sebastià davant nostre. El nostre inici està cap a la dreta on començarem a veure les marques vermelles.
Comencem a caminar com si ens endinséssim al poble i ràpidament veiem unes escales al cantó dret que pugen al Carrer Bonaire, les enfilem sense dubtar:
Resseguirem un petit torrent que ens quedarà a mà esquerra durant un curt tram de recorregut.
Passarem per dues granges que deixarem a la nostra esquerra i que vénen una a continuació de l'altra. En pocs metres hem de parar atenció donat que haurem de deixar la carretera. Just passada la segona granja arribarem a un trencant que a mà esquerra puja cap al Calvari i aconseguiríem arribar a la ruta verda, però en el cas de la ruta vermella, haurem de creuar amb cura la carretera i dirigir-nos doncs pel trencant de la dreta que baixa de dret fins a la casa del Tin.
Ens trobem primerament amb un carrer asfaltat amb una mica de pendent i novament amb un pal indicador vertical.
Just uns metres i ja podem veure la casa pairal de la Quintana, veiem un camí a la dreta que en lleuger ascens arriba al Mas i que no seguirem donat que és una propietat privada. En el nostre cas continuarem de pla deixant la Gavarresa a l'esquerra com fins ara, vorejant la Quintana per sota el marge d'un camp força extens.
A dalt del carrer veurem com una petita placeta amb l'església de Sant Andreu davant nostre per la part posterior. Ens dirigirem cap a la dreta baixant per un carrer asfaltat que ben aviat se'ns acabarà i donarà lloc a un camí herbós:
Arribem a una carretera principal amb un rètol indicador, en el nostre cas, caldrà que ens dirigim a l'esquerra.
Amb molta precaució i tenint en compte dels vehicles, continuarem per darrere la part metàl·lica protectora durant una vintena de metres.
Ens trobem primerament amb un carrer asfaltat amb una mica de pendent i novament amb un pal indicador vertical.
Un cop a baix seguim un camí ample i en bon estat de manteniment i de seguida arribem a la Riera Gavarresa la qual ens queda a la dreta
Arribarem en un punt on hi ha un pal amb indicació groga (que no en farem cas). Fins aquí el camí serà el mateix tant d'anada com de tornada. La tornada en aquest cas serà pel cantó esquerre. Ara, en l'anada, ens dirigim cap a la dreta.
A la nostra dreta hi trobem la "palanca" que travessa la Riera Gavarresa i que tal i com s'intueix, caldrà creuar.
Just travessar la palanca ens trobem amb un pal indicador vertical i alt, en aquest cas farem el revolt que se'ns manifesta cap a l'esquerra tot seguint el camí principal.
Seguim el camí principal deixant la Riera Gavarresa a la nostra esquerra. En qualsevol època de l'any és possible veure-hi ocells, a l'hivern amb gran presència de pinsà comú i a l'estiu orenetes i falciots. Així mateix hi podríem fer una bona llista: cucuts, puputs, corbs, cornelles negres, aligot comú, tallarols de casquet, caderneres, pica soques blau, raspinells, picot garser gros, picot verd, mallerenga carbonera, mallerenga blava... Cal anar en compte amb la Riera Gavarresa donat que en determinades èpoques de pluja, pot créixer en gran mesura. En cas que l'aigua passi per sobre la palanca és millor tirar enrere i evitar creuar-la donat que la força de l'aigua pot arribar a ser molt perillosa.
Just uns metres i ja podem veure la casa pairal de la Quintana, veiem un camí a la dreta que en lleuger ascens arriba al Mas i que no seguirem donat que és una propietat privada. En el nostre cas continuarem de pla deixant la Gavarresa a l'esquerra com fins ara, vorejant la Quintana per sota el marge d'un camp força extens.
Un cop vorejat tot el camp arribem en un nou creuament de camins, continuarem pel camí principal resseguint encara la Gavarresa i passant pel costat d'un tancat de vaques que quedarà a la nostra dreta a sobre d'un marge mitjanament alt. La Gavarresa de moment, sempre a l'esquerre.
La Quintana (2) - La Cucutera (3) - 35 minuts (tram) - Km acumulats: 4
Seguint el camí principal es deixa entreveure al fons, el Molí de la Quintana, pràcticament en runes i amb vegetació abundant. Un camí pla i de bon fer ens permet escoltar i veure nombrosos ocells que solen freqüentar aquesta zona. L'aligot comú és fàcil de veure i/o escoltar.
Sempre seguirem les marques vermelles i en cas que ens despistem i les perdem de visita en uns 500 metres, serà senyal que hem de retornar fins a la posició de la darrera marca observada.
Seguint el camí i en pocs metres, tenim l'opció de creuar la Gavarresa per un passant d'aigua però en el nostre cas seguim recte deixant el passant i la Gavarresa a la nostra esquerra.
A partir d'aquest punt i en pocs metres, després de deixar una cinglera a
la nostra dreta, ens trobem amb el Riu Bassí, que desemboca a la
Gavarresa i que creuarem per un petit passant d'obra.
En pocs metres ens adonem que el terreny comença a pujar suaument, no cal patir ni per la distància ni pel desnivell donat que es tracta d'un petit turó que tot plegat puja i baixa i permet recuperar força bé les cames.
A mitja pujada trobem un cartell informatiu, nosaltres seguirem cap a l'esquerra no deixant mai el camí principal tot enfilant-nos poc a poc i guanyant alçada i contemplant el camí fet des de les altures.
Gran paisatge que permet divisar La Gavarresa entremig de camps de cereal que traspunten verdíssims.
Durant el transcurs del camí ens trobarem algunes fites amb pals indicadors i símbols grocs, tot i compartir ruta en algun punt, hem de recordar que cal seguir les marques vermelles durant tot el recorregut.
Ens trobem un petit trencall a mà esquerre, cal seguir sempre de dret amunt, el camí de l'esquerre porta a un camp. En aquest cas, aprofitem per demanar que no es trepitgin els camps que són un important patrimoni del nostre municipi i cal respectar la pagesia. Sense ells, els camins serien intransitables.
Arribem en un nou indicador que ens informa sobre el camí a seguir, en aquest cas cal seguir de dret amunt cap al Serrat de la Cucutera, cal dir que no hi ha massa opcions tampoc.
El camí guanya alçada ràpidament i no és molt practicable si bé és freqüentat per amants de la bicicleta de muntanya i també caminadors curiosos. Ens endinsarem per un bosc de pi blanc amb boix, romaní, farigola, força sec i dens de sotabosc, deixant una part esquerra molt més humida, amb alguns fondals on la molsa es deixa entre veure al tronc d'alguns roures martinencs que li proveeixen aigua a través dels solcs de l'escorça i on el canvi de temperatura es pot apreciar en alguns punts d'una forma força evident. Ben aviat però, el terreny és més solell i és apreciable el canvi de temperatura i de vegetació. En aquests llocs és possible trobar-hi ginebró (d'ambients més humits) i càdec (d'ambients més secs), arbustos o petits arbrets pràcticament idèntics que es diferencien pel revers de les fulles. El càdec presenta dues línies longitudinals blanquinoses, el ginebró només en té una.
Resseguint el camí pedregós i en ascens constant arribem finalment a dalt del Coll en pocs minuts. Ens trobem un camí força ample, punt ideal per agafar forces i gaudir del dia si és que acompanya. Cap a a la dreta i en menys de 3/4 d'hora arribaríem a Sant Feliu Sasserra però el nostre destí està cap a l'esquerra on començarem un petit descens seguint sempre, les marques vermelles i no deixant el camí ample fins a la casa on va néixer el bandoler Perot Rocaguinarda. El pal indicador, caigut recentment, no marca una senyalització correcta donat que es va col·locar erròniament. Seguim cap a l'esquerra on hi ha una casa de pagès: La Gallinera.
Sempre seguirem les marques vermelles i en cas que ens despistem i les perdem de visita en uns 500 metres, serà senyal que hem de retornar fins a la posició de la darrera marca observada.
Seguint el camí i en pocs metres, tenim l'opció de creuar la Gavarresa per un passant d'aigua però en el nostre cas seguim recte deixant el passant i la Gavarresa a la nostra esquerra.
En pocs metres ens adonem que el terreny comença a pujar suaument, no cal patir ni per la distància ni pel desnivell donat que es tracta d'un petit turó que tot plegat puja i baixa i permet recuperar força bé les cames.
A mitja pujada trobem un cartell informatiu, nosaltres seguirem cap a l'esquerra no deixant mai el camí principal tot enfilant-nos poc a poc i guanyant alçada i contemplant el camí fet des de les altures.
Gran paisatge que permet divisar La Gavarresa entremig de camps de cereal que traspunten verdíssims.
Durant el transcurs del camí ens trobarem algunes fites amb pals indicadors i símbols grocs, tot i compartir ruta en algun punt, hem de recordar que cal seguir les marques vermelles durant tot el recorregut.
El camí guanya alçada ràpidament i no és molt practicable si bé és freqüentat per amants de la bicicleta de muntanya i també caminadors curiosos. Ens endinsarem per un bosc de pi blanc amb boix, romaní, farigola, força sec i dens de sotabosc, deixant una part esquerra molt més humida, amb alguns fondals on la molsa es deixa entre veure al tronc d'alguns roures martinencs que li proveeixen aigua a través dels solcs de l'escorça i on el canvi de temperatura es pot apreciar en alguns punts d'una forma força evident. Ben aviat però, el terreny és més solell i és apreciable el canvi de temperatura i de vegetació. En aquests llocs és possible trobar-hi ginebró (d'ambients més humits) i càdec (d'ambients més secs), arbustos o petits arbrets pràcticament idèntics que es diferencien pel revers de les fulles. El càdec presenta dues línies longitudinals blanquinoses, el ginebró només en té una.
Resseguint el camí pedregós i en ascens constant arribem finalment a dalt del Coll en pocs minuts. Ens trobem un camí força ample, punt ideal per agafar forces i gaudir del dia si és que acompanya. Cap a a la dreta i en menys de 3/4 d'hora arribaríem a Sant Feliu Sasserra però el nostre destí està cap a l'esquerra on començarem un petit descens seguint sempre, les marques vermelles i no deixant el camí ample fins a la casa on va néixer el bandoler Perot Rocaguinarda. El pal indicador, caigut recentment, no marca una senyalització correcta donat que es va col·locar erròniament. Seguim cap a l'esquerra on hi ha una casa de pagès: La Gallinera.
La Cucutera (3) - Mas Rocaguinarda (4) - 20 minuts (tram) - Km acumulats: 5,5
Seguint sempre el camí ample creuem per un bosc d'alzina, roure, pi blanc i pi pinyer acompanyat per camps de cereals generalment que van apareixent al llarg del recorregut.
Trobem finalment un nou cartell indicador i a la nostra esquerra veiem la casa de la Gallinera, de titularitat privada i que per tant, vorejarem deixant-la a l'esquerra, nosaltres seguirem recte cap a Rocaguinarda sense deixar el camí principal. Camps i petites bosquines ens acompanyen durant tot el camí.
Finalment es deixa entre veure la casa on va néixer el bandoler Perot Rocaguinarda, actualment en runes i de titularitat privada que sembla que no hi ha interès en recuperar-la (és un despropòsit). Trobem un indicador el qual podem visualitzar al fons de la imatge en el qual pararem atenció donat que aquí cal deixar
el camí principal i endinsar-se pràcticament a l'interior de la casa. A part del Perot, cal dir que hi ha altres persones del poble que també hi van néixer.
Podem veure les parets en runes i no ens quedarà altra que deixar-nos guiar en tot cas per la màgia de l'indret, ple d'històries i lloc interessant per a reflexionar, descansar, menjar una mica i escoltar la natura que envolta aquest indret.
Trobem finalment un nou cartell indicador i a la nostra esquerra veiem la casa de la Gallinera, de titularitat privada i que per tant, vorejarem deixant-la a l'esquerra, nosaltres seguirem recte cap a Rocaguinarda sense deixar el camí principal. Camps i petites bosquines ens acompanyen durant tot el camí.
Podem veure les parets en runes i no ens quedarà altra que deixar-nos guiar en tot cas per la màgia de l'indret, ple d'històries i lloc interessant per a reflexionar, descansar, menjar una mica i escoltar la natura que envolta aquest indret.
MÉS INFORMACIÓ:
"Perot Rocaguinarda ve néixer en aquesta casa l'any 1582. Va ser un bandoler molt perseguit per la justícia i se'l coneixia com "Perot lo lladre". Sembla ser que era un jove alt, prim i fort, de cabell ros virant cap a roig, amb bigoti, astut. Molt buscat per la justícia Perot s'acabava escapant sempre. Va acabar convertint-se en un dels bandolers més buscats i famosos de tot Catalunya i fins i tot se l'ha anomenat "el Robin Hood català", algú que robava per viure però no s'aprofitava mai dels desvalguts. És l'únic personatge real que apareix al llibre de "El Quijote" escrit per Cervantes. Personatge molt respectat pels pobres i temut per l'exèrcit del Rei. El crit dels bandolers abans d'iniciar cap enfrontament era "A carn, a carn!". Era el cinquè de set germans i va haver de marxar per buscar-se la vida, va entrar al bàndol dels nyerros i ben aviat va formar la seva pròpia quadrilla. Es van arribar a oferir recompenses atractives per la seva captura però sembla ser que no era tan fàcil ja que en Perot era molt astut. Cap al 1610 Perot va escriure al virrei de l'època, després de diverses croades per la comarca i rodalies, oferint-li abandonar el bandolerisme a canvi del seu indult però el rei incrèdul esperava Perot amb 300 homes, aquesta vegada tampoc van tenir res a fer i els homes del Rei van fugir cames ajudeu-me. Finalment, un nou pacte amb un nou virrei va indultar en Perot Rocaguinarda el qual sembla ser que va fugir a Nàpols per esdevenir l'oficial de l'exèrcit del virrei. A diferència d'altres bandolers, es desconeix la data i els fets de la seva mort (si és que ha mort realment, per això cal estar ben atent, no fos cas que ens sortís al mig del camí). A part de Cervantes, altres autors com el Rector de Vallfogona, Verdaguer, Joan Amades o Maragall el citen als seus versos o prosa.
"Perot Rocaguinarda ve néixer en aquesta casa l'any 1582. Va ser un bandoler molt perseguit per la justícia i se'l coneixia com "Perot lo lladre". Sembla ser que era un jove alt, prim i fort, de cabell ros virant cap a roig, amb bigoti, astut. Molt buscat per la justícia Perot s'acabava escapant sempre. Va acabar convertint-se en un dels bandolers més buscats i famosos de tot Catalunya i fins i tot se l'ha anomenat "el Robin Hood català", algú que robava per viure però no s'aprofitava mai dels desvalguts. És l'únic personatge real que apareix al llibre de "El Quijote" escrit per Cervantes. Personatge molt respectat pels pobres i temut per l'exèrcit del Rei. El crit dels bandolers abans d'iniciar cap enfrontament era "A carn, a carn!". Era el cinquè de set germans i va haver de marxar per buscar-se la vida, va entrar al bàndol dels nyerros i ben aviat va formar la seva pròpia quadrilla. Es van arribar a oferir recompenses atractives per la seva captura però sembla ser que no era tan fàcil ja que en Perot era molt astut. Cap al 1610 Perot va escriure al virrei de l'època, després de diverses croades per la comarca i rodalies, oferint-li abandonar el bandolerisme a canvi del seu indult però el rei incrèdul esperava Perot amb 300 homes, aquesta vegada tampoc van tenir res a fer i els homes del Rei van fugir cames ajudeu-me. Finalment, un nou pacte amb un nou virrei va indultar en Perot Rocaguinarda el qual sembla ser que va fugir a Nàpols per esdevenir l'oficial de l'exèrcit del virrei. A diferència d'altres bandolers, es desconeix la data i els fets de la seva mort (si és que ha mort realment, per això cal estar ben atent, no fos cas que ens sortís al mig del camí). A part de Cervantes, altres autors com el Rector de Vallfogona, Verdaguer, Joan Amades o Maragall el citen als seus versos o prosa.
Mas Rocaguinarda (4) - Esgrafiats al Cingle dels tres Còdols (5) - 10 minuts (tram) - Km acumulats: 6
Per tal de seguir el camí, hem de continuar cap endavant un cop hem passat la façana lateral de la casa on va néixer el bandoler. Cal estar al cas donat que en pocs metres hi ha un petit corriolet que marxa per la dreta de dret avall. De fet, si seguíssim recte ens trobaríem un camp que ens impedeix el pas.
Per un caminet feréstec ens endinsem en un bosquet de roure martinenc, pi blanc, arç blanc i garric fins arribar en un camí més ample si bé no és transitable pels vehicles.
Arribem en una petita esplanada en pocs minuts i aquí trobem uns punts de color vermell (cantó esquerre) que ens indiquen que hi ha un lloc d'interès que s'aconsella visitar. Si seguim els punts vermells podrem veure els esgrafiats del Perot Rocaguinarda al Cingle dels Tres Còdols.
Prenent doncs un estret corriol a mà esquerra i força sinuós, arribarem en una paret tipus cinglera amb unes roques que sobresurten i on podrem veure els esgrafiats del bandoler Perot Rocaguinarda. Un cop arribats aquí, caldrà donar mitja volta per tal de reprendre novament la ruta i arribar fins a l'esplanada que hem deixat fa uns minuts.
Paisatge vist des del corriol d'accés als esgrafiats amb el Pirineu nevat al fons. Entremig hi podem veure petits boscos i camps amb pollancres que ens indiquen per on passa i transita la Riera Gavarresa.
Aquí podem veure-hi la marca de "Perot Rocaguinarda"
Per un caminet feréstec ens endinsem en un bosquet de roure martinenc, pi blanc, arç blanc i garric fins arribar en un camí més ample si bé no és transitable pels vehicles.
Arribem en una petita esplanada en pocs minuts i aquí trobem uns punts de color vermell (cantó esquerre) que ens indiquen que hi ha un lloc d'interès que s'aconsella visitar. Si seguim els punts vermells podrem veure els esgrafiats del Perot Rocaguinarda al Cingle dels Tres Còdols.
Prenent doncs un estret corriol a mà esquerra i força sinuós, arribarem en una paret tipus cinglera amb unes roques que sobresurten i on podrem veure els esgrafiats del bandoler Perot Rocaguinarda. Un cop arribats aquí, caldrà donar mitja volta per tal de reprendre novament la ruta i arribar fins a l'esplanada que hem deixat fa uns minuts.
Paisatge vist des del corriol d'accés als esgrafiats amb el Pirineu nevat al fons. Entremig hi podem veure petits boscos i camps amb pollancres que ens indiquen per on passa i transita la Riera Gavarresa.
Aquí podem veure-hi la marca de "Perot Rocaguinarda"
Esgrafiats al Cingle dels tres Còdols (5) - La Rierola (6) - 18 minuts (tram) - Km acumulats: 7,3
Un cop desfet el camí i de nou a l'esplanada, seguirem recte cap avall. Per tal de protegir la intimitat dels veïns que viuen als masos, s'aconsella seguir les marques i no entrar en la propietat privada de les cases particulars que puguem trobar. Un cop al camí principal girem a mà esquerra i continuem per un camí ample de grava fina.
Un cop desfet el camí i de nou a l'esplanada, seguirem recte cap avall. Per tal de protegir la intimitat dels veïns que viuen als masos, s'aconsella seguir les marques i no entrar en la propietat privada de les cases particulars que puguem trobar. Un cop al camí principal girem a mà esquerra i continuem per un camí ample de grava fina.
Tot fent camí, a la nostra dreta podem observar alguns cingles que juntament amb els pollancres del voral del camp, ens fan pensar que la Riera Gavarresa hi deu ser ben a prop. Durant el recorregut que la Gavarresa fa cap al Llobregat (a Cabrianes és on la Riera conflueix amb el Llobregat), es poden apreciar nombroses cingleres treballades al llarg de molts i molts anys. La Riera ha modelat el paisatge fent-lo feréstec i inhòspit escapçant els turons i deixant entre veure una geologia abrupte, argilosa i de colors clars pobres en matèria orgànica. Aquests petits cingles ens donen fe de la força que poden prendre les revingudes d'aigua de la Riera en determinades èpoques de l'any tot erosionant i excavant mica a mica els peus de cingles i turons fins a provocar el col·lapse i esfondrament final. Aquests sediments seran arrossegats al mateix temps per la pròpia aigua fins arribar al Mar Mediterrani.
Podem veure la casa de la Mallorca al peu d'un turonet alçat que ofereix unes vistes excel·lents, el nostre proper objectiu però que voltejarem pel cantó de dalt per evitar un camí ple d'herba i matolls força alts.
Finalment arribem de nou a un passant de la Riera Gavarresa el qual creuarem.
Degut a les darreres pluges la Gavarresa ha revingut i passa just al límit del pas d'obra. Podem observar el passant ple de branques que ha arrossegat l'aigua i han provocat el taponament del pas de l'aigua. Un fet freqüent que es pot produir pràcticament en qualsevol època de l'any.
En aquest punt, i un cop abandonem el passant d'obra de la Gavarresa, ens trobem amb el camí principal que gira lleugerament cap a l'esquerra. Haurem de seguir aquest camí principal tot deixant La Gavarresa a la nostra esquerra.
Si ens girem cap enrere podrem veure un cingle que va resseguint la Gavarresa i en el qual és freqüent poder-hi veure aligot comú i cornella negra. Aquest indret és interessant perquè aglutina diferents ambients: camps de conreu, vorals a la Riera Gavarresa amb arbres típics del bosc de ribera, cingleres i boscos. Un bon grapat d'ocells podreu escoltar i veure.
Seguirem sempre el camí principal sense pèrdua, ample i de bon fer fins a la casa de La Rierola.
Actualment la casa de la Rierola està abandonada i en runes però antigament, i ja fa moltes desenes d'anys, una bona colla de persones hi vivien en família. Ara, es poden entreveure les parets de pedra amb molta vegetació que va fent el seu camí. A sota, hi passa la Riera Gavarresa i en aquest punt, el torrent de la Gallinera s'uneix amb la Riera principal.
Paret a la vora de la casa a peu de camí
Si seguim el camí principal, i sense cap tipus de pèrdua, arribem a un trencant en què cal seguir cap a la dreta. A l'esquerra podem veure un cobert, en diem el Cobert del Noi Xic. Si optéssim per voler escurçar la ruta hauríem de prendre el camí de l'esquerra, en 25 minuts seríem a Oristà seguint sempre el camí principal i passant per sota la casa de la Quintana resseguint La Gavarresa i desfent el camí que vam iniciar.
Nosaltres prenem el camí de la dreta, estem als Bussons.
Finalment arribem a un nou trencant, caldrà que ens dirigim cap a la dreta en lleugera baixada i resseguint boscos de pi i camps intercalats.
Guineus, cabirols, picots garsers grossos i gaig hi fan acte de presència sovint. Observant el terra és possible veure-hi també petjades de teixó, porc senglar, ocells...
Finalment, seguint força de pla, arribem en un trencant. Cap a la dreta ens dirigiríem a la casa de la Mallorca i a l'esquerra segueix la nostra ruta.
Decidim arribar a la casa de la Mallorca, hi ha una font, força emboscada i de difícil troballa on antigament a la casa hi rentaven si bé no us hi portarem. En aquest indret, a part de les vistes cap a Cal Miquelet, Rocaguinarda i els Cingles que escarpa la Gavarresa, és interessant imaginar el què conten encara alguns oristanencs. Sembla ser que hi havia hagut trànsit de maquis i persecucions amb la guàrdia civil així com trets que se sentien mentre els habitants de la casa, anaven fent el seu dia a dia a pagès. Aquesta zona presenta un entorn forestal amb camps aïllats. És un bon moment per fer també una parada i deixar anar la imaginació i escoltar l'aigua de la Gavarresa, el vent i el cant de nombrosos ocells que s'acosten als camps, els arbres i els arbustos que voregen la casa. Tot plegat sembla extret d'un llibre d'història i contes on els sorolls naturals semblen embriagar al caminador més apressat. El camp gran de la Mallorca que queda a l'esquerra abans d'arribar-hi se'l coneix com El Quintà de la Mallorca. En aquesta casa hi ha persones a Oristà que hi varen néixer i créixer, d'això ja fa uns 70 anys.
Arribant a la casa de la Mallorca
Paret de la Mallorca, mig tombada pel cantó de llevant i amb heura a la part posterior
En una esquerda hi podem observar restes d'un antic eixam d'abelles
La Mallorca (7) - Obertes (8) - 45 minuts (tram) - Km acumulats: 12,7 (metitat de ruta aproximadament)
A partir de la casa de la Mallorca retrocedim per on hem vingut i continuem el camí principal vorejant el Quintà de la Mallorca deixant-lo a la dreta. Finalment i en pocs metres observem el camí secundari que marxa per la dreta amb un ascens lleuger i sense dificultat el qual haurem de seguir per dirigir-nos ja, cap a la casa d'Obertes.
Seguint aquest camí secundari, de bon passar tant en BTT com a peu, podem veure un exemple del què seria un bosc típic Mediterrani. Per la tipologia de vegetació que hi podem trobar podem arribar a la conclusió que es tracta d'una zona seca i calorosa especialment a l'estiu. La mata de cabrit, el càdec, la botja d'escombres, l'argelaga, el romaní, la jonça i d'altres espècies resistents a aquestes condicions ens acompanyen durant part d'aquest tram que de ben segur a la primavera ens farà girar per apreciar el color de moltes flors i ens farà embadalir amb la seva olor. Els arbres predominants estan formats bàsicament per pi blanc, físicament són alts i força torçats indicant la procedència dels vents. Hi trobem també gairebé en format arbustiu, el roure martinenc el qual despunta i ens deixa clar quins arbres hi dominarien si no fos per l'interès humà i forestal que tenim, per altres espècies.
Seguint el camí finalment arribem en una primera cruïlla en què cal seguir cap a l'esquerra i amunt:
Aquesta zona ens pot oferir sorpreses, és possible poder-hi veure cabirols a primera hora del matí o a última de la tarda vespre si bé amb poc soroll i si no hi ha hagut molta circulació, també els podem arribar a veure en qualsevol hora del dia. Cal mantenir la calma i resseguir amb la mirada els límits del camp. Vorejarem la Baga de la Mallorca, més endavant ens trobem amb el Clot d'Infern just abans d'arribar a Obertes.
El paisatge en aquest cas està format bàsicament per un ambient forestal de petits turons formats per bosc de pi blanc en zones solells i per un bosc més divers i arbres de fulla caduca en vessants més obagues com ara el pi roig, roure martinenc, auró blanc, auró negre o blada. Un exemple de vessant ombrívol seria la Baga d'Obertes que hi arribem en qüestió de pocs minuts i on podem presenciar un canvi de vegetació significatiu amb molsa al sotabosc deixant enrere la vegetació més especialitzada a les dures condicions estivals i de forta insolació.
Passarem per una cruïlla que marxa per l'esquerre amb lleuger ascens, no en farem cas i seguirem sempre pel camí principal. A Oristà hi té lloc l'explotació forestal i l'any 2017 ha estat un any especialment d'aprofitament.
Durant la caminada fins a Obertes ens trobarem amb camps no molt extensos envoltats per bosquines en turons de poca alçada, és el paisatge predominant al municipi.
Seguint aquest camí secundari, de bon passar tant en BTT com a peu, podem veure un exemple del què seria un bosc típic Mediterrani. Per la tipologia de vegetació que hi podem trobar podem arribar a la conclusió que es tracta d'una zona seca i calorosa especialment a l'estiu. La mata de cabrit, el càdec, la botja d'escombres, l'argelaga, el romaní, la jonça i d'altres espècies resistents a aquestes condicions ens acompanyen durant part d'aquest tram que de ben segur a la primavera ens farà girar per apreciar el color de moltes flors i ens farà embadalir amb la seva olor. Els arbres predominants estan formats bàsicament per pi blanc, físicament són alts i força torçats indicant la procedència dels vents. Hi trobem també gairebé en format arbustiu, el roure martinenc el qual despunta i ens deixa clar quins arbres hi dominarien si no fos per l'interès humà i forestal que tenim, per altres espècies.
Acabem de fer una curta pujada:
Finalment arribem en un camí principal el qual haurem de seguir cap a la dreta fent una curta però ràpida baixada amb un gir pronunciat. El camí és en tot moment molt bo i poc transitat però es conserva en bones condicions degut a alguns camps que hi podrem veure i al pas dels vehicles agrícoles.
Aquesta zona ens pot oferir sorpreses, és possible poder-hi veure cabirols a primera hora del matí o a última de la tarda vespre si bé amb poc soroll i si no hi ha hagut molta circulació, també els podem arribar a veure en qualsevol hora del dia. Cal mantenir la calma i resseguir amb la mirada els límits del camp. Vorejarem la Baga de la Mallorca, més endavant ens trobem amb el Clot d'Infern just abans d'arribar a Obertes.
Passarem per una cruïlla que marxa per l'esquerre amb lleuger ascens, no en farem cas i seguirem sempre pel camí principal. A Oristà hi té lloc l'explotació forestal i l'any 2017 ha estat un any especialment d'aprofitament.
Durant la caminada fins a Obertes ens trobarem amb camps no molt extensos envoltats per bosquines en turons de poca alçada, és el paisatge predominant al municipi.
Seguint el camí de sota, podem veure la casa d'Obertes la qual deixem a l'esquerra a sobre d'un ampli marge i seguim avançant per un camí ample, transitable també per vehicles. És bonic veure com encara hi ha horts en masies i arbres fruiters de tota mena.
Obertes (8) - Església de Sant Nazari (9) - 35 minuts (tram) - Km acumulats: 15,2
Un cop deixada la casa seguirem el camí principal per entremig d'una baga i de camps. A l'esquerra hi trobem la Muntanya i Bagues d'Obertes.
Al fons podem veure un cim nevat, es tracta del Port del Comte.
Mates de "foixarda" florida de color lila al marge esquerre en un solell on el sol escalfa suficientment com per gaudir d'una primavera avançada. Crida l'atenció l'exuberància de les flors vistoses en un terreny predominat pel verd i el marró de la terra argilosa. Sense dubte que deu cridar l'atenció de més d'un insecte, són flors molt primerenques.
Camps de cereals que van fent el seu camí aprofitant la humitat de les darreres pluges caigudes i el sol de mitjans de febrer.
Tot caminant arribarem novament en una nova intersecció de camins. Caldrà que ens dirigim a l'esquerra, cap a la dreta seria possible arribar a Santa Maria d'Oló però per si de cas serà millor que ho expliquem en una nova proposta de ruta. Pot ser que hi trobem marques de color blau, no en farem cas. Cal dir que juntament a aquest indicador hi podrem veure un símbol d'hidrant, punt d'aigua utilitzat en cas necessari, pels bombers.
Així doncs, ens dirigim cap a l'esquerra en lleuger ascens, el camí està molt ben arreglat i és transitable amb vehicle.
El camí és ample i entremig de pi blanc podem veure el Cadí nevat i a l'esquerre d'aquest, s'intueix La Serra d'Ensija. Si ens fixem en el bosc veurem que està dominat majoritàriament per pi blanc si bé al sotabosc hi neixen nombrosos peus de roure martinenc i alguns arbres de fulla caduca com moixeres que es mostren pacients per trobar la poca llum que els arriba al sotabosc.
Erugues de la processionària travessant el camí, es poden veure nombrosos peus d'arbres de pi blanc amb les bosses típiques. Les mallerengues se les cruspeixen prou!
En pocs minuts arribarem en un cartell a la nostra dreta que ens indica que estem a punt d'arribar a l'Ermita de Sant Nazari de la Garriga, indret cap on ens dirigirem.
Així doncs, prenem un caminet a mà dreta que s'acaba convertint en un corriol d'allò més entretingut seguint les indicacions del mateix cartell "Sant Nazari de la Garriga"
Tan sols deixar la pista forestal principal ens trobem amb un creuament de camins. Cap a la dreta, un camí més ample que no porta enlloc. A l'esquerre, un corriolet ben fressat que porta fins a Sant Nazari i que haurem de seguir sens dubte.
A la part solell podrem veure oliveres i un sotabosc d'allò més interessant i típic Mediterrani.
En pocs minuts arribem a l'ermita de Sant Nazari. Aquí és un bon moment per descansar novament, cal dir que cada any per Sant Nazari s'hi celebra una missa en honor al Sant. Indret envoltat d'oliveres, mata de cabrit i vegetació aromàtica com el romaní i la farigola. Lloc habitual on s'hi pot veure el picapinyes, també dit "trencapinyes", ocell que necessita els pins i que aquí en troba sens dubte. Aquesta ermita va ser reformada fa uns 4 anys (2013 aproximadament)
Mata de romaní florit:
Al fons podem veure un cim nevat, es tracta del Port del Comte.
Mates de "foixarda" florida de color lila al marge esquerre en un solell on el sol escalfa suficientment com per gaudir d'una primavera avançada. Crida l'atenció l'exuberància de les flors vistoses en un terreny predominat pel verd i el marró de la terra argilosa. Sense dubte que deu cridar l'atenció de més d'un insecte, són flors molt primerenques.
Camps de cereals que van fent el seu camí aprofitant la humitat de les darreres pluges caigudes i el sol de mitjans de febrer.
Tot caminant arribarem novament en una nova intersecció de camins. Caldrà que ens dirigim a l'esquerra, cap a la dreta seria possible arribar a Santa Maria d'Oló però per si de cas serà millor que ho expliquem en una nova proposta de ruta. Pot ser que hi trobem marques de color blau, no en farem cas. Cal dir que juntament a aquest indicador hi podrem veure un símbol d'hidrant, punt d'aigua utilitzat en cas necessari, pels bombers.
Així doncs, ens dirigim cap a l'esquerra en lleuger ascens, el camí està molt ben arreglat i és transitable amb vehicle.
El camí és ample i entremig de pi blanc podem veure el Cadí nevat i a l'esquerre d'aquest, s'intueix La Serra d'Ensija. Si ens fixem en el bosc veurem que està dominat majoritàriament per pi blanc si bé al sotabosc hi neixen nombrosos peus de roure martinenc i alguns arbres de fulla caduca com moixeres que es mostren pacients per trobar la poca llum que els arriba al sotabosc.
Erugues de la processionària travessant el camí, es poden veure nombrosos peus d'arbres de pi blanc amb les bosses típiques. Les mallerengues se les cruspeixen prou!
En pocs minuts arribarem en un cartell a la nostra dreta que ens indica que estem a punt d'arribar a l'Ermita de Sant Nazari de la Garriga, indret cap on ens dirigirem.
Així doncs, prenem un caminet a mà dreta que s'acaba convertint en un corriol d'allò més entretingut seguint les indicacions del mateix cartell "Sant Nazari de la Garriga"
Tan sols deixar la pista forestal principal ens trobem amb un creuament de camins. Cap a la dreta, un camí més ample que no porta enlloc. A l'esquerre, un corriolet ben fressat que porta fins a Sant Nazari i que haurem de seguir sens dubte.
A la part solell podrem veure oliveres i un sotabosc d'allò més interessant i típic Mediterrani.
En pocs minuts arribem a l'ermita de Sant Nazari. Aquí és un bon moment per descansar novament, cal dir que cada any per Sant Nazari s'hi celebra una missa en honor al Sant. Indret envoltat d'oliveres, mata de cabrit i vegetació aromàtica com el romaní i la farigola. Lloc habitual on s'hi pot veure el picapinyes, també dit "trencapinyes", ocell que necessita els pins i que aquí en troba sens dubte. Aquesta ermita va ser reformada fa uns 4 anys (2013 aproximadament)
Mata de romaní florit:
MÉS INFORMACIÓ
La capella de Sant Nazari data de finals del s.XII i forma part del romànic que podem trobar al Lluçanès. Aquesta petita capella al vell mig del bosc antigament era depenent de la Parròquia de Sant Andreu d'Oristà i apareix documentada des del 1284 amb motiu d'una compra realitzada per una comunitat situada en aquest indret.
Església de Sant Nazari (9) - Font de Sant Nazari (10) - 15 minuts (tram) - Km acumulats: 16,2
Un cop davant de l'església, no seguirem el corriol que segueix recte sinó que tornarem enrere uns metres i veurem que a mà dreta, si deixem l'església darrere nostre, surt un corriol que baixa lleugerament, aquest és el camí a seguir.
En pocs mestres veiem una paret colonitzada per la vegetació, correspon a l'antic convent de Sant Nazari.
Interessant troballa d'una salamandra a prop de la font. Aquest bonic animaló és indicador de la bona qualitat de l'aigua i de l'ambient en general. Tot i així, es recomana no veure aigua per precaució.
Pica de la Font de Sant Nazari
Per reprendre el camí haurem de desfer el corriolet i seguir cap a la dreta pel camí principal.
En pocs mestres veiem una paret colonitzada per la vegetació, correspon a l'antic convent de Sant Nazari.
Arribem de seguida en un camí més ample, arranjat des de fa poc temps a data (14/01/2017), ens dirigim a
l'esquerra i l'anem seguint sempre
Sempre en lleuger descens i pel camí ample, arribem en un punt que podem observar una marca amb punts vermells, aquí cal parar atenció donat que
tenim a la vora la Font de Sant Nazari. Caldrà seguir els punts de color
vermell si la volem visitar. S'hi accedeix per un corriolet que trobem a la dreta davant del pi marcat amb el punt vermell. Veurem que baixa de dret avall i la font està allà mateix.
Interessant troballa d'una salamandra a prop de la font. Aquest bonic animaló és indicador de la bona qualitat de l'aigua i de l'ambient en general. Tot i així, es recomana no veure aigua per precaució.
Pica de la Font de Sant Nazari
Per reprendre el camí haurem de desfer el corriolet i seguir cap a la dreta pel camí principal.
Font de Sant Nazari (10) - Carrer de la Ruixeda (11) - 40 minuts (tram) - Km acumulats: 19,2
Seguirem pel camí ample que va planejant o presenta alguna petita pujada sense més dificultat.
Durant el transcurs del camí trobem algun trencall a mà dreta que no hem de seguir, seguirem sempre pel camí principal
Finalment arribem a un camí molt més ample. En aquest cas ens dirigirem cap a l'esquerra. Podrem veure bosc de pi blanc amb roure martinenc
i altres arbres de fulla caduca aïllats i força camuflats per la vegetació dominant.
Arribem finalment en una zona on el camí principal baixa lleugerament i trobem també un camí més malmès a mà esquerre el qual haurem de seguir, amb pendent força pronunciat.
Amb poc temps i sense patir massa arribarem a un camí més ample, en aquest cas
ens dirigim cap a la dreta. Estem just al final de la Serra de Sant Nazari
Seguim sempre el camí principal després de fer una pujadeta suau i curta i caminant poc més d'un quilòmetre arribarem a la casa de Solà Sagalés. No farem cas de camins secundaris que ens puguem trobar a la banda esquerra.
Seguint el camí arribem en un petit pilar que anomenem "Els Sants Màrtirs", punt on conflueixen diferents camins que no n'hem de fer cas i seguir sempre recte. En aquest cas, els Sants Màrtirs oferien protecció als caminants Aquestes petites capelles sembla ser que estaven situades en llocs estratègics on confluïen viatgers de tota mena.
A mà dreta i al mig del camp, hi podem veure una casa en runes mig tapada per la vegetació, és Marbossal.
Carrer de la Ruixeda (11) - Venta (12) - 15 minuts (tram) - Km acumulats: 20,7
Un cop deixem el Carrer de la Ruixeda davant nostre i en pocs metres, trobarem un camí que baixa cap a l'esquerra, l'haurem de prendre amb corba pronunciada amb un suau descens, és un camí de bon transitar també pels vehicles. Podrem veure davant nostre un petit turó amb antenes, és el Serrat de Puig Cornadó. Deixant de banda alguna excepció, des d'aquest punt i fins Oristà, pràcticament tot és baixada.
En aquest punt podem gaudir d'un fantàstic paisatge format pels turonets del Lluçanès, del Bages, el Berguedà i el Solsonès. També es pot apreciar el Pirineu nevat al fons amb el Puigmal a primer terme. En aquesta època és ben apreciable on tenim els roures, de color molt més marronós i amb menys fulles.
Anem baixant pel camí de grava fina
Veurem una granja que ens queda davant nostre i un camí més endavant que hi porta però cal seguir sempre recte, fent una corba en direcció sud oest i no accedir a la granja.
Camps de cereal amb alzines al fons que ens indiquen el camí que caldrà seguir.
Seguidament trobem un trencall a mà esquerre, ni cas, seguim recte
No deixarem mai el camí principal. Arribem finalment a la casa en runes de Venta la qual ens queda a mà dreta, al costat d'un camp i que no en queda ni mitja paret dreta. Es pot veure com l'heura n'ha colonitzat les pedres i abunda en gran mesura. La vista cap al Pirineu que oferia la casa devia ser força privilegiada. El dubte està en si en aquesta casa s'hi "venia" alguna cosa tal i com es creu en alguns llibres d'altres zones. El cas és que segons el mapa se l'anomena "La venta" en consonància a la transacció de béns que hi tenia lloc. Ho deixem però, en un interrogant.
En aquest punt podem gaudir d'un fantàstic paisatge format pels turonets del Lluçanès, del Bages, el Berguedà i el Solsonès. També es pot apreciar el Pirineu nevat al fons amb el Puigmal a primer terme. En aquesta època és ben apreciable on tenim els roures, de color molt més marronós i amb menys fulles.
Anem baixant pel camí de grava fina
Veurem una granja que ens queda davant nostre i un camí més endavant que hi porta però cal seguir sempre recte, fent una corba en direcció sud oest i no accedir a la granja.
Camps de cereal amb alzines al fons que ens indiquen el camí que caldrà seguir.
Seguidament trobem un trencall a mà esquerre, ni cas, seguim recte
No deixarem mai el camí principal. Arribem finalment a la casa en runes de Venta la qual ens queda a mà dreta, al costat d'un camp i que no en queda ni mitja paret dreta. Es pot veure com l'heura n'ha colonitzat les pedres i abunda en gran mesura. La vista cap al Pirineu que oferia la casa devia ser força privilegiada. El dubte està en si en aquesta casa s'hi "venia" alguna cosa tal i com es creu en alguns llibres d'altres zones. El cas és que segons el mapa se l'anomena "La venta" en consonància a la transacció de béns que hi tenia lloc. Ho deixem però, en un interrogant.
Venta (12) - Font de la Tuies (13) - 10 minuts (tram) - Km acumulats: 21,7
Seguim sempre per la pista principal i ample per on hi transiten sobretot tractors. Després de la casa de Venta deixem ja les alçades per retornar novament cap al fondal d'Oristà, per tant, començarem a baixar de dret al poble. Trobem finalment una cruïlla cap a l'esquerra, nosaltres ni cas, seguim recte avall en direcció nord.
Després de la baixada que farem en poca estona trobarem, abans d'arribar en zona plana, una senyal en forma de "T" i uns punts vermells, fet que ens indica que estem a prop de la "Font de la Tuies", si la volem visitar, haurem de seguir els punts vermells i retornar novament en aquest camí principal per enllaçar novament la ruta. De fet cal dir, que no hi ha més opció que aquesta.
En un parell de minuts arribarem en una zona peculiar, una font que emergeix de la mateixa terra i comença a formar un petit torrentet que desemboca finalment a la Gavarresa (a uns 50 metres). Un cop a la font, caldrà tornar enrere novament per enllaçar amb el camí que ens interessa. La humitat d'aquests indrets permet que s'hi desenvolupi una vegetació abundant A la font s'hi pot observar sovint, algun capgròs d'amfibi.
Font de la Tuies (13) - El Tin (14) - 10 minuts (tram) - Km acumulats: 22,3
Desfent el corriolet arribem al camí principal i en lleuger descens ja podem veure alguns pollancres que ressegueixen la Riera Gavarresa, actualment sense fulles, fet que ens indica que la ruta ha estat marcada i fotografiada en plena tardor-hivern.
Arribem novament a la "palanca" de La Gavarresa i que en aquest cas no la travessarem sinó que ens dirigirem fent una corba a la dreta, cap a la casa del Tin. La Gavarresa ens quedarà a mà esquerra. A partir d'aquest punt desfarem la ruta fins arribar de nou al poble pel mateix lloc per on la vam iniciar.
Al fons podem veure la casa del Tin, de titularitat privada i per tant no hi accedirem en tot el perímetre.
Arribem novament a la "palanca" de La Gavarresa i que en aquest cas no la travessarem sinó que ens dirigirem fent una corba a la dreta, cap a la casa del Tin. La Gavarresa ens quedarà a mà esquerra. A partir d'aquest punt desfarem la ruta fins arribar de nou al poble pel mateix lloc per on la vam iniciar.
Al fons podem veure la casa del Tin, de titularitat privada i per tant no hi accedirem en tot el perímetre.
El Tin (14) - Plaça Catalunya d'Oristà (1) - 10 minuts (tram) - Km acumulats: 22,8 (fi de ruta)
Un cop al Tin farem novament la pujada asfaltada (feta ara fa unes hores) que ens porta fins a la carretera principal d'accés a Oristà (esquerra) i a l'eix transversal C-25 (a la dreta). Un cop a dalt, caldrà prendre el voral de l'esquerra resseguint amb precaució la carretera per darrera la balla perimetral de la carretera.
Veiem el poble d'Oristà a unes desenes de metres. Ens desviarem a la dreta passades les dues granges on podem veure un cartell vertical indicador de diferents destins. Un cop entrem en aquest camí ja no
trobarem més marques vermelles donat que entrem directament al carrer del
poble (Carrer Bonaire) sense cap tipus de confusió.
Anem veient el poble amb l'església de Sant Andreu al fons, majestuosa, i el poble als sus peus. Al fons i més amunt, l'ermita de Sant Sebastià, els patrons del poble (30 de novembre, Sant Andreu; Festa Major), (20 de gener, Sant Sebastià). Com és d'imaginar, per la mida de l'església, cert poder devia ostentar.
Últims metres per accedir al Carrer Bonaire.
La Font de la Baga quedaria a la nostra dreta abans d'arribar al carrer Bonaire, cal accedir-hi seguin les marques de color verd que trobarem més endavant. Durant anys, tot el poble anava a buscar aigua amb el càntir, podríem dir que els habitants no coneixíem l'aigua envasada. D'això ja deu fer més de 25 anys i és ben cert que ens va costar una mica beure directament d'envàs de plàstic, no va ser fàcil d'assimilar per la població. Acostumar-se al gust de l'aigua envasada, va ser també una nova adaptació en la dieta dels oristanencs/ques. Aquest camí segurament era dels més transitats, qui no hi anava en venia i amb els braços valents, portàvem, grans i joves, càntirs a cada mà i durant molt de temps tothom deia: i que n'era de bona l'aigua de la Font de la Baga. Era força comú tornar de l'escola d'Oristà i que la mare et digués: au, aneu a buscar un càntir a la font. Abans havíem menjat una mica de pa amb vi i sucre una mica rebaixat això sí, de l'aigua de la Font de la Baga.
Arribarem al poble per darrere l'església de Sant Andreu d'Oristà. Trobem les escales a mà esquerre que ens porten novament fins a la Plaça Catalunya. Fins aquí, la ruta vermella. Queda caminar pels carrers del poble i fer un bon àpat al restaurant d'Oristà per acabar de trobar l'essència de petit poblet que els que hi hem viscut tota la vida tenim la certesa que si viu molt i molt bé. A la botiga hi fan bons embotits i al forn, la millor coca de pa, i què voleu que us digui, jo no trobo millor pa.
Anem veient el poble amb l'església de Sant Andreu al fons, majestuosa, i el poble als sus peus. Al fons i més amunt, l'ermita de Sant Sebastià, els patrons del poble (30 de novembre, Sant Andreu; Festa Major), (20 de gener, Sant Sebastià). Com és d'imaginar, per la mida de l'església, cert poder devia ostentar.
Últims metres per accedir al Carrer Bonaire.
La Font de la Baga quedaria a la nostra dreta abans d'arribar al carrer Bonaire, cal accedir-hi seguin les marques de color verd que trobarem més endavant. Durant anys, tot el poble anava a buscar aigua amb el càntir, podríem dir que els habitants no coneixíem l'aigua envasada. D'això ja deu fer més de 25 anys i és ben cert que ens va costar una mica beure directament d'envàs de plàstic, no va ser fàcil d'assimilar per la població. Acostumar-se al gust de l'aigua envasada, va ser també una nova adaptació en la dieta dels oristanencs/ques. Aquest camí segurament era dels més transitats, qui no hi anava en venia i amb els braços valents, portàvem, grans i joves, càntirs a cada mà i durant molt de temps tothom deia: i que n'era de bona l'aigua de la Font de la Baga. Era força comú tornar de l'escola d'Oristà i que la mare et digués: au, aneu a buscar un càntir a la font. Abans havíem menjat una mica de pa amb vi i sucre una mica rebaixat això sí, de l'aigua de la Font de la Baga.
Arribarem al poble per darrere l'església de Sant Andreu d'Oristà. Trobem les escales a mà esquerre que ens porten novament fins a la Plaça Catalunya. Fins aquí, la ruta vermella. Queda caminar pels carrers del poble i fer un bon àpat al restaurant d'Oristà per acabar de trobar l'essència de petit poblet que els que hi hem viscut tota la vida tenim la certesa que si viu molt i molt bé. A la botiga hi fan bons embotits i al forn, la millor coca de pa, i què voleu que us digui, jo no trobo millor pa.
Imatges cedides per: Lídia Fernández
Per a més informació sobre l'església de Sant Andreu i Sant Sebastià, cal consultar la ruta blava/verda. Cal dir que durant el marcatge i pintat de les marques vam poder veure els següents ocells:
| Aligot comú | ||||||||||||||||||||||||||
|
||||||||||||||||||||||||||
Una excursió magnífica!
ResponEliminaUna gran descoberta, molt ben explicada i senyalitzada. I amb la sort de gaudir d'una guia del país: millor impossible!!
Felicitats!
Molt agraïts per la teva opinió, efectivament tenim bons i bones guies a Oristà!
ResponEliminaFins aviat,